La postal digital no mostra el territori sencer

Una cala no es massifica el dia que hi arriba molta gent. Es massifica abans: quan entra en una llista de “racons amagats”, quan una plataforma la converteix en recomanació recurrent, quan un vídeo la redueix a quinze segons d’aigua transparent, quan una resposta d’intel·ligència artificial la presenta com a alternativa tranquil·la a altres platges massa conegudes. El col·lapse visible —cotxes mal aparcats, camins erosionats, embarcacions fondejades, veïns farts, policies locals regulant accessos— només és l’última capa d’un procés més llarg.

Secrets públics parteix d’aquesta sospita: el problema no és només que Catalunya rebi molts visitants, sinó que alguns llocs petits, fràgils o simbòlicament molt carregats absorbeixen una pressió que no apareix a la fotografia promocional. La imatge promet solitud, autenticitat i natura. El territori, en canvi, ha d’assumir carreteres estretes, aparcaments insuficients, habitatges d’ús turístic, fondeig en espais sensibles, negocis de temporada, canvis comercials i una vida quotidiana que sovint queda fora de pla.

El nucli del projecte no és descobrir llocs. És mostrar què amaga la descoberta.

Aquesta pàgina és la tesi de treball del projecte. No és un article científic ni una campanya institucional. És una peça periodística d’investigació aplicada: formula una hipòtesi, identifica indicadors, localitza buits de dades i proposa una manera de mirar el territori amb fotografia 360º, dades i verificació documental. La pregunta central és simple: què passa quan la Catalunya que es ven com a postal es converteix en una infraestructura tensionada?

El que diuen les dades: més enllà del padró

La primera trampa és mirar només la població resident. En municipis turístics, el padró explica qui hi viu, però no explica quantes persones hi ha realment al llarg de l’any, ni quina càrrega suporten carrers, serveis, aparcaments, platges o camins. Per això el projecte utilitza com a indicador clau la població ETCA —equivalent a temps complet anual—, que Idescat defineix com una estimació de la càrrega poblacional que suporta cada municipi, incorporant residents, persones que hi treballen o estudien, estades en segona residència, turistes i altres vinculacions temporals.

El pilot inicial al nord de la Costa Brava mostra una relació molt desequilibrada entre habitants, places d’allotjament i població present. A El Port de la Selva, la població ETCA de 2024 va ser de 3.065 persones per a 1.058 residents: un 289,7% sobre la població resident. El municipi tenia, a més, 3.482 places en habitatges d’ús turístic. A Cadaqués, la població ETCA va ser de 5.491 persones per a 2.894 residents i 5.522 places HUT. A Roses, la xifra s’enfila a 29.711 persones ETCA per a 20.255 residents, amb 29.470 places HUT. A escala comarcal, l’Alt Empordà suma 149.794 places turístiques, 95.283 de les quals corresponen a habitatges d’ús turístic.

Aquestes xifres no demostren, per si soles, que un lloc estigui col·lapsat. Però sí que indiquen una cosa: la pressió turística no és anecdòtica ni només perceptiva. Quan les places HUT superen els habitants o quan la població mitjana anual multiplica el padró, el conflicte deixa de ser una sensació i es converteix en una pregunta pública: quin model de territori permet aquesta intensitat i qui n’assumeix els costos?

La Costa Brava tanca aquesta lectura amb una escala superior. Segons el Patronat de Turisme Costa Brava Girona, el 2024 la marca Costa Brava va rebre 7.511.218 turistes i 26.204.256 pernoctacions. El mercat internacional va recuperar pes fins al 53% de les pernoctacions i el mercat francès va tornar a ser el primer. En el conjunt de la demarcació de Girona hi havia 270.000 places d’allotjament turístic reglat. Aquest context explica per què el Cap de Creus no pot llegir-se com una excepció pintoresca: forma part d’una economia turística àmplia, madura i molt internacionalitzada.

Cap de Creus: quan la regulació confirma la pressió

Un indicador clar de tensió territorial és l’existència de regulació. Quan una administració restringeix vehicles, habilita aparcaments dissuasius, organitza llançadores o tanca pistes, està reconeixent que l’ús espontani de l’espai ja no és assumible en determinats moments. Cap de Creus és, per això, un laboratori perfecte per a Secrets públics: és una icona visual, un parc natural, un destí internacional, un espai marí sensible i un territori on la gestió d’accessos ja forma part de l’experiència turística.

El web oficial del Parc Natural de Cap de Creus especifica que el 2026 l’accés amb vehicle motoritzat a la Punta de Cap de Creus queda restringit en diferents períodes, amb videovigilància i sanció prevista segons ordenança municipal. Durant els dies regulats no es permet el pas de vehicles per la carretera entre Cadaqués i el Far de Cap de Creus, i es disposa d’un aparcament gratuït al Corral d’en Morell amb servei de llançadora. La mateixa pàgina indica que la regulació motoritzada de les cales de Roses per al 2026 encara no està definida i recorda que el 2025 l’accés va estar restringit els mesos de juliol i agost de 10.30 a 16.00 h.

La regulació també afecta pistes. El Parc assenyala que algunes pistes de la xarxa de camins transitables en vehicle poden estar tancades part de l’any, especialment en primavera i estiu, quan coincideixen risc d’incendi i reproducció d’espècies amenaçades. Entre les més rellevants per al projecte hi ha la pista Port de la Selva–Taballera i Perafita, tancada de l’1 d’abril a l’1 d’octubre.

La capa marina afegeix una altra dimensió. El Pla Rector d’Ús i Gestió del Parc Natural de Cap de Creus, aprovat el 2025, regula usos principalment marins com el busseig, la pesca, la navegació, el fondeig i altres activitats nàutiques organitzades. La seva entrada en vigor, el 14 d’agost de 2025, obre un nou camp d’observació: la massificació de les cales no s’explica només des de l’aparcament o el sender. També cal mirar què passa a l’aigua: embarcacions, fondejos, boies, velocitats, activitats comercials i convivència amb hàbitats vulnerables.

Aquesta és una de les idees clau del projecte: la postal terrestre és incompleta. Una cala pot semblar buida des d’un angle i estar tensionada per mar. Un camí pot semblar salvatge en una fotografia i dependre d’una pista tancada durant mesos. Un far pot aparèixer com a símbol de llibertat i estar connectat a un sistema de restriccions, llançadores i videovigilància. La investigació visual 360º ha de servir precisament per ampliar el camp: mirar darrere de la imatge, no només dins de la imatge.

La fàbrica digital del desig: xarxes, guies i IA

La turistificació contemporània no comença només en una oficina de promoció turística. Comença també en una cadena distribuïda de prescriptors: comptes d’Instagram, vídeos de TikTok, blogs de viatge, cercadors, mapes, plataformes de ressenyes i sistemes d’intel·ligència artificial. La majoria no tenen capacitat de gestió sobre el lloc que recomanen, però sí capacitat d’orientar fluxos.

Aquí apareix una contradicció central. Molts continguts es presenten com a alternativa a la massificació: “cales tranquil·les”, “racons secrets”, “llocs poc coneguts”, “platges amagades”, “escapades en furgo”. Però quan aquests relats es repeteixen, deixen de protegir el lloc i el converteixen en producte. El secret deixa de ser secret. El lloc deixa de ser marge i entra dins d’un circuit de consum.

Les eines d’IA generativa amplifiquen aquest mecanisme perquè ordenen el món a partir de patrons previs. Si un topònim apareix de manera recurrent en continguts digitals, és probable que torni a aparèixer en recomanacions automàtiques. Per això el projecte no tractarà les respostes d’IA com una font neutral, sinó com un objecte d’estudi: quins llocs recomana, en quin ordre, amb quines paraules i en quins idiomes?

Aquesta capa digital s’ha de mesurar amb prudència. No es tracta de perseguir creadors de contingut ni de moralitzar sobre la gent que viatja. Es tracta de documentar un sistema de prescripció que sovint funciona sense responsabilitat territorial. La recerca registrarà consultes en català, castellà, francès i anglès; guardarà data, idioma, model o plataforma, text complet i ordre de recomanació; i compararà la recurrència digital amb la situació física i normativa de cada punt.

La mostra IA: què recomanen sis cercadors quan demanes calma?

Per posar a prova la tesi, hem comparat sis respostes generades a partir d’un mateix prompt: llocs imprescindibles per visitar a Catalunya a l’estiu si es busca tranquil·litat, intimitat, cales boniques, postes de sol, fotografia i ruta amb furgo. La mostra inclou Brave Search, ChatGPT, Copilot, Gemini, Perplexity i Andi. No és encara una mostra estadística definitiva, però sí una primera auditoria editorial del relat que produeixen les eines digitals.

El primer resultat de la mostra és contundent: la IA tradueix la idea de calma en una geografia molt concreta. Demanes “tranquil·litat” i la resposta tendeix a retornar-te aigua, litoral, cala, delta o mirador amb capvespre. En la mostra normalitzada, el 44,2% de totes les recomanacions són de litoral, cales o delta; però quan mirem només els primers deu llocs de cada eina, la proporció puja al 75%. Això vol dir que la part més visible de la resposta —la que probablement condiciona més el desig de viatge— està fortament costanitzada.

La segona dada important és la repetició. Sis eines diferents generen 120 recomanacions, però un cop normalitzats els topònims apareixen 88 llocs únics. És a dir, més d’una quarta part de les mencions no són descobertes diferents, sinó recurrències. El cas més clar és Cap de Creus: apareix en cinc de les sis llistes principals i, si comptem el corpus complet amb les respostes específiques sobre el parc, és present en totes les eines. La seva força no és només paisatgística; és algorítmica.

La lectura per a la tesi és que les eines no creen una Catalunya desconeguda: creen una Catalunya aparentment íntima a partir de llocs ja disponibles en l’imaginari digital. Algunes respostes ho expressen de forma explícita. Brave promet “20 racons estratègicament distribuïts” per evitar masses, però hi inclou Calella de Palafrugell, Begur, Cap de Creus, Cadaqués, Rupit o Vall de Boí, tots ells llocs amb una presència turística evident. ChatGPT parla d’una “selecció molt cuidada” pensada per a tranquil·litat, cales íntimes, postes de sol i furgo, i situa Cap de Creus, Cadaqués, Sa Tuna, Aiguablava, Delta de l’Ebre o Aigüestortes en el centre de la proposta. Copilot afirma que prioritza llocs poc massificats, però obre amb cales de la Costa Brava i després amplia amb Cap de Creus, Montjoi, Delta i Trabucador.

En aquest punt el vocabulari és tan important com el mapa. En les sis respostes completes, les formes associades a “tranquil” apareixen 93 vegades; “posta”, “capvespre” i equivalents, 75; “furgo”, “pernocta” o “dormir”, 71; i “foto”, “fotogènic” o “fotografia”, 46. La promesa no és només visitar un lloc: és habitar-lo visualment, dormir-hi a prop, capturar-lo en una hora bonica i sentir que encara no ha estat del tot consumit.

Aquest és el pont entre la recerca digital i la investigació de camp. El mapa del projecte no ha de publicar només “llocs bonics”. Ha d’encreuar recurrència IA, fragilitat territorial, normativa d’accés, places turístiques, observació directa i imatge 360º. Un lloc que surt sovint en respostes d’IA i que alhora té aparcament limitat, accés regulat o protecció ambiental alta ha de tenir una lectura diferent d’un lloc ampli, urbà o preparat per absorbir visitants.

Furgo, aparcament i vida local

El projecte neix també des d’una mirada concreta: la mobilitat en furgo i autocaravana. Aquest tipus de viatge condensa algunes tensions del turisme contemporani: promesa de llibertat, baix cost, proximitat a la natura, flexibilitat, pernocta, aparcament i conflicte amb normatives locals. La furgo és una icona d’autonomia, però sobre el terreny és també un vehicle que ocupa espai, pot dormir en zones sensibles i necessita serveis que sovint no existeixen.

El Port de la Selva és un cas especialment útil. La seva ordenança general de circulació prohibeix l’estacionament de remolcs, caravanes i autocaravanes dins del terme municipal excepte en espais autoritzats. Això no s’ha d’explicar com una anècdota repressiva, sinó com una peça de governança: quan un municipi petit ha de regular la presència d’aquests vehicles és perquè l’ús recreatiu de l’espai públic ja ha entrat en tensió amb la vida local, la seguretat, la circulació o la gestió de temporada.

Aquesta és una capa política del projecte. El debat sobre massificació no pot reduir-se a “turistes contra residents” ni a “llibertat contra prohibició”. Hi ha municipis que depenen econòmicament del turisme i, alhora, pateixen els seus efectes: dificultat d’accés a l’habitatge, comerç orientat a temporada, pressió sobre serveis, soroll, aparcament, residència temporal i pèrdua de quotidianitat. El projecte haurà de mostrar aquesta ambivalència sense simplificar-la.

Com ho comprovarem: dades, camp i 360º

La metodologia del projecte parteix d’una regla: primer fonts oficials o primàries, després literatura acadèmica i, finalment, observació de camp. Les xarxes, les guies i les IA no seran tractades com a fonts de veritat, sinó com a fonts de prescripció. És a dir, no ens diuen com és un lloc; ens diuen com es promet.

La base de dades de treball es construirà amb quatre capes. La primera és l’univers inicial de punts: cales, miradors, pobles, camins, gorgs, cims i accessos que ja apareixen en guies, recomanacions digitals o regulacions públiques. La segona és la capa de prescripció digital: consultes congelades per data, idioma i eina. La tercera és la capa territorial: protecció, municipi, comarca, accés, aparcament, normativa, HUT, ETCA, capacitat de càrrega quan existeixi i sensibilitat ecològica. La quarta és la capa de camp: observació directa, fotografia 360º, comptatges, notes, testimonis i evidència visual.

La fotografia 360º no serà només un recurs estètic. Ha de funcionar com a eina de verificació visual. En lloc de seleccionar un enquadrament net, permetrà mostrar el conjunt: el paisatge i l’aparcament, la cala i les embarcacions, el camí i el cartell de restricció, el mirador i la cua. La idea és senzilla: si la postal retalla, el 360º restitueix context.

Riscos editorials: no convertir la denúncia en una altra guia

El projecte té un risc evident: fer visibles llocs fràgils pot contribuir a fer-los encara més visibles. Per això Secrets públics no pot funcionar com una guia d’accés. La base de dades haurà de separar coordenades internes i coordenades públiques. Alguns punts només s’hauran de publicar a escala de sector o municipi. En llocs d’alta sensibilitat, la informació d’accés s’haurà de limitar o contextualitzar amb normativa i criteris de protecció.

Aquesta decisió no és una precaució menor: és una posició editorial. Si el projecte vol denunciar la conversió del territori en contingut, no pot reproduir acríticament el mateix mecanisme. El web haurà d’explicar més que orientar; documentar més que recomanar; fer preguntes més que vendre experiències.

També hi ha buits de dades que caldrà declarar. No sempre existeixen xifres públiques de capacitat de càrrega per a cada cala, camí o aparcament. No sempre hi ha dades homogènies de pressió marina per punt. No hi ha una base pública clara sobre transformació comercial en pobles petits. En aquests casos, l’article no ha d’inventar certeses: ha de dir “dada no disponible” i construir una aproximació transparent amb observació de camp, fonts locals i contrast institucional.

El rigor no consisteix a tenir totes les dades. Consisteix a distingir què sabem, què no sabem i com ho comprovarem.